8 de març

                                        Una gran dona, la María Zambrano...
                                foto incluida en Project 365 flickr.com/photos/fotosfamiliapau
                                                                                            

Tú me quieres alba,
Me quieres de espumas,
Me quieres de nácar.
Que sea azucena
Sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada

Ni un rayo de luna
Filtrado me haya.
Ni una margarita
Se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
Tú me quieres blanca,
Tú me quieres alba.

            8 de març, res a celebrar. El diumenge a La Vanguardia la Cristina Sánchez Miret reflexionava: “Ojalá no existiera la conmemoración, puesto que si se celebra es porque sigue siendo necesario reivindicar la persistente –porque no dejamos de contribuir a su reproducción- y negada –por muchos, demasiados- situación de desigualdad por razón de sexo en la que vivimos.”  

Sóc dona, treballadora, com moltes altres, com les exemplars que il·luminen el meu camí: la meva mare, la meva padrina, la meva tieta, les meves amigues, les desconegudes, les sense veu,  les reals i les de ficció. Jo estic orgullosa del meu gènere, ser dona, Dona, amb tot el que això significa. Dona, responsable, lliure de pensament, amb moltes paraules donant voltes, amb idees, amb somnis, amb mancances i amb necessitats.

            Però què celebrem avui? Que encara no som iguals, que no tenim veu, que moltes vivim en la foscor, en l’ombra, que tot ens costa el triple, que hem volgut ser com ells i moltes s’han oblidat de continuar sent dones. Que els exemples són incoherents,  que sembla que hem de ser homes i dones a l’hora, oblidant-nos que cadascú té el seu lloc. Ni inferior ni superior, senzillament  plegats. Plegats, quina paraula. Encara avui hi ha dones que de plegats no en sabem el significat; homes, mutilats d’estima, que sempre caminen un pas davant, i dones que fereixen d’altres dones per voler ser com els homes.

            Res a celebrar, res. El poema de la gran dama de les lletres Alfonsina Storni té almenys 70 anys, i és de rabiuda actualitat. Dones, dones, hem lluitat en guerres, hem aixecat  les llars, hem set mares, esposes, vídues, treballadores, mestresses, tietes, lluitadores incansables per la llibertat, la nostra. I crec que en aquesta lluita encara ens queda molt de camí. No ho podem fer totes soles, necessitem d’altres dones i homes, homes que ens facin companyia, que ens donin ànims, que ens estimin pel que som i el que podem arribar a ser, homes que “codo a codo” lluitin amb i per nosaltres, homes que no ens pretenguin castes.  I dones que també ho facin. Que no competeixen de manera ferotge, dones que ens agafem de la mà.

            Dones i homes, homes i dones, plegats,  que en real igualtat de condicions lluitem per un món millor, tot i que el camí sigui aspre. Hem de ser la veritable revolució. Hem de combatre en les trinxeres els uns amb els altres. No fem confabulacions, tirem tots pel dret. Siguem anarquistes de veritat. Confiem, eduquem els nostres fills, nebots, amics, coneguts i saludats. No som iguals, som diferents, però ens complementem. Jo avui aixeco la meva bandera vermella i negra, puny en alt, sóc dona, però et necessito, sencer, sincer al meu costat per combatre la batalla que m’imposa la vida.

Tú que hubiste todas
Las copas a mano,
De frutos y mieles
Los labios morados.
Tú que en el banquete
Cubierto de pámpanos
Dejaste las carnes
Festejando a Baco.
Tú que en los jardines
Negros del Engaño
Vestido de rojo
Corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto
Conservas intacto
No sé todavía
Por cuáles milagros,
Me pretendes blanca
(Dios te lo perdone),
Me pretendes casta
(Dios te lo perdone),
¡Me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,
Vete a la montaña;
Límpiate la boca;
Vive en las cabañas;
Toca con las manos
La tierra mojada;
Alimenta el cuerpo
Con raíz amarga;
Bebe de las rocas;
Duerme sobre escarcha;
Renueva tejidos
Con salitre y agua;
Habla con los pájaros
Y lévate al alba.
Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

Alfonsina Storni.