No ens retallin el futur

                                                   

Defensar el futur

 

Sóc mare de dos nens i visc al barri del Fort Pienc des de l’octubre del 2003. El barri va anar canviant, com nosaltres i l’any 2006 va arribar el petit Ernest. L’any 2009 va arribar l’hora de buscar escola. Després de dos anys de guarderia (privada)  teníem (tots dos) molt en clar que volíem una escola pública que estigués  al barri, amb una sòlida trajectòria educativa i amb un espai que el nostre fill pogués recordar amb alegria. Al barri, per sort, en tenim unes quantes. Només restava veure els temes de punts i places. Finalment vam optar pel Ramon Llull. Ens interessava tenir continuïtat, i al solar del costat vam llegir la tanca de “aquí es construirà l’Institut Angeleta Ferrer”.  Estàvem d’enhorabona, escola i institut públics. És a dir, una educació quasi des dels tres anys fins els divuit garantida. Uns mesos més tard  vam llegir a la revista del barri, i també uns veïns en ho vam comunicar, que l’Institut  estaria fet pel curs 2012-2013. A les converses a la porta o al pati de l’escola, els pares més “veterans” veien il·lusionats la demanda feta realitat. “Partida” pressupostària aprovada, el plec d'obra concedit i el famós PAM-PAD de l’Ajuntament de Barcelona així ho recollia i ho garantia. El 15 de gener era la data màgica. Una reivindicació que es feia realitat. Però va arribar el 15, el 16, el 17 i tot es començava a desfer com a bombolles de sabó. Ni una trista màquina, ni un sol treballador, ni tan sol un trist funcionari que vingués a donar-nos el condol. Se’m podria dir (o contestar) que segur que quan el meu fill acabi l’escola (d’aquí a 8 anys) l’Angeleta Ferrer estarà en funcionament, però ja serà massa tard, i hi perden els fills dels meus amics, els nens de la meva finca, els nois i noies que cada dia comparteixen pati amb el meu fill, perden els que em trobo al parc, al mercat, perdrem temps, i el temps és massa valuós per malgastar-lo així.  Els nostres fills perden i no ho podem permetre. No ho volem permetre.  Perden els que van al Ramon Llull, al Fort Pienc, a l’escola Encants, al Tabor, al Pere Vila, al Fructuós Gelabert. Perd el barri, perdem tots, i no pot ser. El barri del Fort Pienc necessita un nou institut. Els que som pares de l’anomenat “baby boom” sabem que els nostres fills no  hi cabran enlloc. Han fet escoles, però no han previst que aquest nens i nenes després hauran d’anar a l’institut?  Si les institucions retallen un nou institut estan retallant futur.  No podem hipotecar o retallar el futur dels nostres fills. Ells són el futur, són els líders del futur, escriptors, matemàtics, físic, mestres, advocats, mecànics, esportistes, perruquers, emprenedors, alcaldes o president. Entre ells i elles tiraran endavant aquest país, aquesta ciutat, aquest barri, i per poder fer-ho han de rebre una bona educació, de qualitat, al lloc on creixen i viuen, així també aprendran a estimar-se’l.

Silencio, inmigrantes

            Confusa, dolida y sin aliento. Por estos lares barceloneses se celebrarán elecciones para renovar alcalde el próximo domingo 22. Lo que significa que estamos en plena campaña electoral. Los que me conocen saben que soy amante de la radio. Hoy me puse a escuchar la tertulia de Rac1 y de pronto en mis oídos las escalofriantes declaraciones de uno de los candidatos (citando un estudio del servei català de salut) en dónde ha decidido: señalar a la inmigración como causante de nuevas enfermedades y de traer a España enfermedades que estaban erradicadas, poniendo en riesgo la salud democrática del país y de la convivencia en Cataluña. Este tópico es nuevo para los señores de un partido político, si el partido popular de Catalunya. Estas declaraciones se hicieron en medio del acto central de partido, con la señora presidenta del mismo entre los oradores. Siempre se escucharon tópicos como: los inmigrantes vienen a robar trabajo, las mujeres a robar maridos, y se quedan con las subvenciones que nos corresponden. Ahora sumemos, traen enfermedades. Desde la radio conectaron con uno de los responsables del estudio, el doctor Josep Maria Jansà que dijo que esta interpretación del estudio era errónea y aberrante.

Pero no contento con esto, el señor candidato ratificó (si, han leído bien, ratificó, no rectificó) su postura. Los inmigrantes hemos traído enfermedades erradicadas.  Están a un punto de justificar la xenofobia usando la ciencia y a este individuo se le deja seguir haciendo política. ¡Cómo me gustaría tener en este preciso momento al candidato  (no le puedo decir señor) Alberto Fernández Díaz!  Mire individuo soy INMIGRANTE, y nunca he tenido una sola subvención, pago mis impuestos (rigurosamente), trabajo de sol a luna y si hace falta de luna a luna también. Tengo un único pecado, estoy casada con un señor que es catalán. Tengo dos hijos a quienes amo y educo  en esta tierra en que los parí. Y le digo la verdad, me gustaría morirme mirando el mediterráneo. Sabe qué señor Fernández, usted es un ignorante, un mezquino, un mediocre, alejado de la real realidad.

Des de que visc a Catalunya, mai,  mai no he tingut cap incident de caire xenòfob, CAP. M’han rebut amb els braços oberts, sempre m’han donat caliu. He fet, tinc i tindré sempre grans amics, d’aquí  i d’allà. Puc dir, amb el cor alegre, que els catalans m’han obert casa seu, els catalans, no vostè, ni el senyor Albiol ni la senyora Sánchez Camacho. Feu fàstic, no feu por. Tingui molt clar que així no arribareu enlloc, sou una colla de malparits (amb les disculpes a les vostres mares i pares que de ben segur us han educat bé). Visc a Barcelona, ciutat que sempre m’acull, ciutat que m’ha donat lloc al hospital públic a on parir els meus fills i a on m’han tractat amb estima i cura, i a qui sempre estaré agraïda. He tingut la mala pota de tenir el meu fill gran ingressat a un hospital públic quan tenia un any i mig i un altre cop, l’estima, la cura, la mà estesa i amiga no ha fallat, ni mancat. Porto els nens a l’escola pública a on conviuen amb d’altres d’arreu del món i d’aquí, es clar, perquè ells són d’aquí, són la generació que sabrà viure i conviure. Treballo per entitats fetes a Catalunya i mai no he tingut problema, i treballo en llengua espanyola, catalana i anglesa. Menjo peus de porc, calçots i, si cal, ballo una sardana i els meus amics mengen empanadas, pastrafrola, panqueques de dulce de leche y toman mate. Sisplau, colla de desgraciats, no justifiqueu la xenofòbia que teniu dintre amb la ciència. No digueu que els immigrants no sabem conviure, no doneu la imatge de que els d’aquí no ens volen. Sisplau, mireu, escolteu i reflexioneu, si és que encara teniu un mínim de sentit comú. I, demano a la justícia, que no es quedi de mans plegades, aquesta gent fa joc brut, atureu-la. I els que aneu a votar el diumenge, crec que sabreu a qui no fer-ho.