Immigracions

És quan dormo que hi veig clar		La vida es una herida absurda,
Foll d'una dolça metzina,		y es todo tan fugaz
Amb perles a cada mà		que es una curda, ¡nada más!
Visc al cor d'una petxina,		mi confesión.
Só la font del comellar		Contame tu condena,
I el jaç de la salvatgina,		decime tu fracaso,
–O la lluna que s'afina		¿no ves la pena
En morir carena enllà.		que me ha herido?
És quan dormo que hi veig clar		Y hablame simplemente
Foll d'una dolça metzina.		de aquel amor ausente
J. V Foix		tras un retazo del olvido.
		¡Ya sé que te lastimo!
		¡Ya sé que te hago daño
		llorando mi sermón de vino! […]
		¿no ves que vengo de un país
		que está de olvido, siempre gris.tras el alcohol?...
		La última curda. C. Castillo



Sóc una dona feta de tangos, però visc mirant el mediterrani. Encara em faig un embolic quan em demanen: “i tu, d’on ets?” Sempre sento el mateix buit per dintre, la mateixa sensació d’infidelitat envers la terra on vaig néixer i aquesta terra d’acollida. Normalment, quan em pregunten això dic: sóc argentina però visc a Barcelona (Visca Barcelona?) Normalment, si estic parlant en aquesta llengua adquirida que tan estimo es queden sorpresos. Si parlo en la meva llengua materna no cal dir res, llueve en plaza de mayo, tot dit. Sóc dona, sóc filla, sóc mare (en català, ja que aquesta és la llengua dels meus fills), i sóc immigrant. Carne de cañón per a misògins i xenòfobs, que déu n’hi do els que encara hi queden... Tinc deures, no tinc drets, més enllà dels universals. Tinc problemes en català i en castellà, però per demostrar que puc fer ús d’aquesta Foixeana llengua he de passar una prova que de moment es resisteix –tot és qüestió de temps i de paciència. Del que resulta que sé parlar però no tinc veu, veu alta.  Les immigracions són doloroses. Complicades, difícils, mai més no tornaràs a ser la mateixa, mai més. Ja no ets d’allà on vas néixer (allà d’on tornen les ones) i no seràs mai del lloc a on has arribat, tot i que l’estimis, molt... M’agrada viure a Barcelona, m’agrada trepitjar la sorra a l’hivern, caminar per la ciutat buida, trobar els seus fantasmes, recórrer la seva història. M’agrada la gent d’aquí, m’agrades tu, ell, elles, vosaltres;  nosaltres? M’estimo parlar aquesta llengua sonora i plena de poetes i poesia. Odio fer cues, la burocràcia, que em tractin amb recel, que diguin que els immigrants són la merda de la societat. Jo vaig venir a estudiar, i pel camí he trobat l’amor que ha fet que decidís quedar-m’hi. He patit de tot, com tothom, he sentit de tot, però encara crec que aquí està el meu lloc. Encara he de fer moltes coses, em queda tot per donar, a la terra que m’ha acollit, que m’ha donat un racó on respirar. Em queda dintre la vida de l’altre banda del mar, la infantesa, l’adolescència, la formació, l’aprenentatge, les meves amigues, les meves iaies, la família, que encara es pregunta com vaig acabar aquí, els mateixos que volen conèixer els nens; però, tornar-hi  em fa mal, diuen que ja no sóc d’allà, sóc una mena de traïdora, i, potser, tenen raó.  Continuo sent una mena de tango que camina a l’ombra, que plora sempre que sent el Fito Páez, que pensa en els carrers de San Martín, en el col·legi, en els veïns, en el meu barri de casetes baixes,  en el funebrero que un altre cop està a la B. També ploro amb l’Albert Plà i canto amb els Antònia Font, i continuo  patint amb els pericos. Ploro quan no parles i també ho faig quan dius segons quines paraules. Ploro quan ploren els nens, quan els sento en perill, i quan diuen mamà t’estimo.   Ploro escrivint aquestes línees, un plor de dona, de mare, de filla, d’immigrant...