Visc a Barcelona,
Visca Barcelona…
En Buenos Aires brilla el sol y un par de pibes
En la esquina inventan una solución...
Tots som un, més els nostres fantasmes, digues-li circumstàncies, digues-li energia. Jo tinc fantasmes, vells coneguts, ja no fan por, respecte sí, però el que es diu por no. M’encanta treure’ls a passejar i intentar perdre’ls pel camí. Mai no ho aconsegueixo, són tan meus que no volen marxar. Què hi farem. Hem arribar a un armistici, convivim dintre del nostre món, ells i jo, en bona harmonia. Fa uns dies vam sortir plegats a passejar pel barri de la Ribera, ara conegut com Born, en fi. Durant la passejada i dies després el cap no s’ha aturat i els pensaments han anat passat un rere l’altre. Ara, poc a poc els poso a lloc. Si penso en Barcelona, escric en català, però si penso en Buenos Aires, imposible, escribo en argentino. Complexitats, complejidades, complicacions, complicaciones...
M’agrada perdre’m per la ciutat comtal, m’hi trobo a gust. M’encanten els carrerons estrets, el pas dels segles al meu voltant, les esglésies gòtiques, el mercat, el soroll del carrer, el sol, el cel blau-cel Barcelona que es pot veure després d’una nit de vent, el mar davant dels meus peus. Les olors, el raval, el barri gòtic, la ribera, Santa Maria del Mar, les moreres i el foc que rendeix homenatge silenciós als que van lluitar l’any 1714. Les causes perdudes se’m donen bé, jo en sóc una. M’agrada que les pedres tinguin un tros d’història dibuixada secretament a la pell, i que no tots ho vegin; els meus fantasmes són especialistes a cercar històries del que sembla el no res. No tot m’agrada, és clar. La pudor a pipí l’odio, però crec que el que em molesta especialment és el que em molesta a la vida, els idiotes de torn. No puc, no puc amb ells o elles, tant fa si son "almejas o mejillones". D’idiotes no cal dir-ho, a tot arreu n’hi ha. Per aquests, 10.000 totxos, un dia pot ser m’animo i ho explico amb tranquil·litat. Al que anava, hi ha dies en que em permeto el luxe de caminar sense rumb i deixar que els fantasmes prenguin la fresca. Barcelona és bona quan la bossa sona? I tant, i quan no sona, sortim els sense veu a passejar, a confondre’ns amb les pedres, a sentir parlar el vent, mentre ens deixin. Barcelona i jo tenim una mena de lligam silenciós, ella em deixa passejar-me sense fer fora els meus fantasmes, jo la respecto i li faig fotos, m’encanta que llueixi grandiosa i lluminosa tot i que el dia sigui gris. Barcelona m’acull, jo l’estimo... però i Buenos Aires?
Buenos Aires me mata. Pero la extraño. Recuerdo cuando vi por primera vez la película Martín H. Federico Luppi decía que lo que extrañaba eran los tanques de agua de las casa. Y tiene razón, y que la gente, aquí, no silba por la calle. Pero Buenos Aires me mata, me mató, me escupió de su órbita, me invitó amablemente a irme. Es que una bonaerense como yo en la Capital es un problema. Pero me encantaría volver y que me agarre un buen chaparrón y buscar refugio en una librería de viejo de la calle Corrientes, o pisar el empedrado de San Telmo, mirar al Pedro Telmo, ir al mercado de pulgas, perderme en parque Lezama, mirar el río gris que me insulta y hacer una manifestación en Plaza de mayo para que los idiotas de turno dejen ser libre al soberano pueblo que les dio el poder.
Me cuesta volver, sólo lo hice una vez desde este viaje cósmico que se inició casi sin quererlo y que se convirtió en el tan temido billete sólo de ida. Hace exactamente 6 años que no te he vuelto a ver. Duele, es mucho tiempo, son muchos días sin tus ruidos, tu murga constante, los semáforos puestos para que el rojo sea acelerar, el subte lleno y los colectivos que si te despistás y no te agarrás fuerte de bajan en la próxima parada sin pedirlo. La radio, extraño la radio y el Tortoni, y mis fantasmas también extrañan a sus amigos fantasmas que se quedaron allí (pero que sabemos que están cerquita nuestro, lo sabemos). Buenos Aires viene conmigo, mi fantasma tanguero no para de recordármelo y el nostálgico los domingos a la tarde se pone melancólico y febril y la llama en sueños. Qué lucha interna. Buenos Aires, me jode, pero también te quiero
Psss,pss, tranquils no fa falta que crideu cap metge, soy argentina y psicoanalizo a mis fantasmas una vez por semana, sin falta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario